Bon article, comperteixo…
Escrit per GRISELDA OLIVER I ALABAU
Els deu errors més freqüents en català
Als usuaris de la llengua sovint ens sorgeixen dubtes quan escrivim o parlem en català. No només d’ortografia, sinó també de sintaxi o, fins i tot, de morfologia i fonètica. Per això, hem decidit recollir en aquest article alguns dels errors que considerem que són freqüents en català quan escrivim.
Degut a, a causa de
A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs, s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.
Que, què, el que
Quan cal fer servir que (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet que va provocar que descarrilés”.
Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?), també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple: “El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El llibre del qual em parlaves m’ha agradat molt”.
Des de, des que
En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.
Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.
Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.
Donar, fer
En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per exemple. En un article escrit a Núvol fa un parell d’anys, Pau Vidal descrivia un altre exemple d’ús del verb donar fruit de la interferència del castellà, Que ens donin.
Ser, estar, haver-hi
Sona el telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estar en aquest cas es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”, tal com explicava Joan Solà en un dels seus articles recollits a Plantem cara.
Però anem una mica més enllà: quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions d’origen locatiu (en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a), demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat: “Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.
L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta per estar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut, etc., poden tenir sentit transitori o no, però amb independència del sentit que se li doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.
Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més freqüent), es pot construir amb ser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala d’espera malalt i desanimat”.
Tant, tan
Quan hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o “Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.
Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom, també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb: “No mengis tant!”.
En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”. Sobre l’ús de tant o tan en l’expressió “tan(t) o més, us recomano que us llegiu aquest article d’Albert Pla Nualart.
El complement directe no porta ‘a’
És a dir, el complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb). De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la població”.
La preposició és optativa quan el complement directe es construeix amb els pronoms tothom, tot i ningú, davant de qui i el qual, i davant de complements directes coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”). És obligatòria, però, en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives (“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el convido”).
Perquè, per què
Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriu perquè quan indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival a raó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.
Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han arribat a les mans”.
Gerundi de posterioritat
En català una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.
L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).
Per, per a
Quan hem d’utilitzar per i quan per a? Aquest és un dels punts més qüestionats de la gramàtica. A la Gramàtica catalana, Fabra va establir una distribució dels usos que presentaven les preposicions per i per a davant d’infinitiu o sintagma nominal, encara que ha causat dubtes entre els gramàtics i s’ha fet altres propostes, com la de Coromines-Solà.
Així, s’escriu davant de sintagma nominal s’escriu per quan expressa causa o motiu, lloc de pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi, identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple: “El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a la meva amiga”.
Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.
Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (“He comprat un regal per a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”. Aquesta explicació, que Fabra va donar a la Gramàtica catalana de 1918, és un dels punts conflictius d’aquesta norma, juntament amb la noció de “nom/verb d’acció voluntària”, que provoca dubtes d’aplicació.
Per solucionar aquests dubtes, Coromines va proposar mantenir la distribució d’usos de per i per a només davant de sintagma nominal i reduir-la a per davant d’infinitiu i partícules (adverbis i conjuncions), cosa que Solà va ampliar amb una proposta que aposti per una normativa “convencional, que atengui exclusivament la necessitat que té la llengua estàndard de distingir les dues nocions que aquestes preposicions vehiculen”. Tanmateix, la aquesta proposta, asseguren Viana i Suïls a la Gramàtica del català contemporani “ha de fer front a la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal”. Solà, però, considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.
Altres gramàtics, com Badia i Margarit, Ruaix i Albert Jané s’han posicionat a favor de la norma Fabra i n’han ampliat alguns continguts. Badia i Margarit, per exemple, va elaborar una regla que explicava les correspondències entre les preposicions per i per a catalanes i les por i para castellanes.
Per elaborar aquest aticle m’he basat en la Gramàtica del català contemporani, així com algunes fitxes l’Optimot i l’Ésadir.
montse julibert 